Girona, 25 de febrer del 2008
Hèctor Pipió i Gelabert

El dret d’usar els camins i pistes forestals

Sovint es plantegen conflictes, entre propietaris i usuaris, relacionats amb el trànsit per certs vials amb vehicles, siguin motoritzats o no, o fins i tot a peu.

D’entrada s’ha de dir que no existeix un sol pam de sòl que sigui de tothom o de propietat indeterminada; tot terreny té un titular ben definit, públic o privat, malgrat les expressions sensibilitzadores que de vegades poden fer pensar el contrari, sobre tot quan ens referim a béns de naturalesa forestal (patrimoni de tots, etc.) i en canvi mai es qüestiona aquest dret de propietat quan ens referim a béns agrícoles o urbans.

En el cas dels vials que són objecte d’aquesta polèmica, es podrien usar lliurement aquells que són afectes a l’ús públic, no simplement que siguin públics (propietat de persones jurídiques de caràcter públic) que és una condició necessària però no suficient. Aquesta qualificació l’ha de determinar en primera instància cada Ajuntament, i com que la titularitat és seva, els hauria de tenir integrats dins l’Inventari municipal. Si l’ens local no es defineix en aquest sentit, s’ha de recórrer a la via judicial ordinària per determinar si un vial determinat és d’ús públic o no.

El dret de pas per un camí de propietat privada, al ser una servitud de caràcter discontinu (només s’exerceix en els moments en que s’usa), no es pot adquirir per l’ús durant un període de temps tot el llarg que es vulgui; només es pot assolir amb un títol. Malgrat això, els camins que existeixen des de temps immemorial, la qual cosa vol dir des d’abans de la publicació del Codi Civil (1889), tenen el dret de pas associat.

Tota la resta de vials tindrien la consideració de béns de titularitat privada; per tant, són propietat dels titulars dels terrenys per on discorren i aquests poden posar de manifest i exigir el respecte als seus drets de possessió. Imaginem, per altra banda, un vial que discorre per diferents propietats que és l’habitual: el camí estaria dividit en tants trams com a titulars hi ha i cadascun podria aplicar el seu criteri; és un fet anòmal que cal regularitzar.

El buit que es produeix per aquesta indefinició de la xarxa viària rural, s’ha pretès subsanar parcialment amb una normativa autonòmica (Llei de 1995 i Decret de 1998) relativa a la regulació de l’accés motoritzat al medi natural, on s’estableix la realització d’un inventari comarcal de camins i pistes on, entre d’altres coses, es determini el caràcter d’aquests en quan a l’ús per part de persones alienes a la propietat dels terrenys per on discorren (ús públic o no, amb servituds de pas o lliures d’aquest gravamen). Però aquests inventaris, malgrat s’han iniciat quasi tots, avui per avui no s’han conclòs en la seva tramitació.