RAMON ESTÉBAN - 17-04-2004

A les Preses s'acaba d'inaugurar el Parc de Pedra Tosca, un recinte que recrea l'aspecte que devia tenir aquella zona del veïnat de Bosc de Tosca als anys cinquanta del segle passat, quan encara hi havia molts pagesos disposats a treballar la terra en condicions molt precàries. És un espai agrest i sinuós, d'una bellesa dura i inquietant per l'efecte de l'activitat volcànica i l'habilitat d'alguns homes capaços d'aixecar les anomenades parets seques, uns murs fets a còpia de recolzar, sense ajuda de material d'unió, les pedres que cobrien els terrenys, aportades per les erupcions del volcà Croscat de fa onze mil anys. Per una simple qüestió de contrastos, el parc evidencia l'error comès anys enrere, en deixar créixer urbanísticament Olot i les Preses cap a Bosc de Tosca. Ens queda aquest reducte, com una mostra de la meravella que hem destruït.

L'Ajuntament ha eliminat la vegetació que amagava camins, parets i antics camps; ha reconstruït murs i cabanes de pedra (gràcies a l'experiència aportada pels últims paret-secaires supervivents) en les quals s'aixoplugaven els pagesos, i ha recuperat senders fins a aconseguir un petit parc natural, a tall de succedani del gran parc que a principi del segle XX va defensar sense èxit mossèn Gelaber davant de la comunitat científica del país. La intervenció ha tingut el finançament de la Unió Europea, a través del programa Life.

Cal advertir que el parc és extremadament fràgil. Els visitants no poden sortir dels senders marcats, no es poden tocar les parets i desaconsellen entrar a les cabanes perquè si bellugues una pedra pot baixar tot i s'ha demanat als veïns que tota la vida hi han engegat els gossos que els portin lligats. Aquest aspecte de mira'm i no em toquis és segurament l'únic retret que se li pot fer al nou recinte. La resta només pot merèixer elogis.

El primer elogi que se m'acut és que, per una simple qüestió de contrastos, el parc evidencia l'error comès anys enrere en deixar créixer u rbanísticament Olot i les Preses cap a Bosc de Tosca. Ens queda aquest reducte, com una mostra de la meravella que hem destruït. Però la qualitat més evident d'aquesta intervenció és que ha atorgat a aquest espai la condició de museu a cel obert per deixar constància de com, a partir de la desamortització dels béns de l'Església del 1812, gent atiada per la gana van talar el bosc que havia crescut sobre la colada volcànica, van recollir les pedres d'una en una, van aixecar les parets per separar parcel·les i van posar-se a conrear la terra fins a crear aquest paisatge singular. Algunes parcel·les són tan petites que ara ens costa de creure que se'n pogués treure un rendiment.

Un tercer aspecte que cal destacar és la solució que han donat a l'accés artificial que mena al recinte, situat al baixador de Codella del carril bici. Els arquitectes RCR (Aranda-Pigem-Vilalta) han combinat brillantment planxes de ferro oxidat amb pedra volcànica i han bastit un corredor en pendent a través del qual el visitant es veu transportat a un paisatge d'uns altres temps. No us ho perdeu.