DIARI DE GIRONA 8/7/2006
JOSEP LÓPEZ DE LERMA

De les bicicletes i el seu ús

Faig una confessió: no sé anar en bicicleta. Podrà sorprendre, però és cert. Podrà fer somriure a més d´un, però seguirà essent cert. Podrà produir certa conyeta, però seguirà essent del tor cert. No en sé, d´anar en bicicleta. No en sé perquè segons que sembla vaig ésser víctima del mal ús que en varen fer els germans que em varen precedir en la vinguda al món. Ells varen saber convèncer el nostre pare que els convenia disposar de bicicleta i que els seria útil, o una cosa així, però la veritat és que, una vegada comprades, les varen abandonar i el seu ús més aviat fou esquifit i notable l´empipada del pare. La factura la vaig pagar jo: més enllà d´un tricicle de fusta, mai vaig gaudir d´una bicicleta de debò.

En faré una altra de confessió: No saber anar en bicicleta no fou mai excusa suficient per avorrir el ciclisme o simplement desentendre-me´n. Més aviat tot el contrari. Era seguidor del Tour, de la Vuelta, del Giro i de la setmana Catalana de Ciclisme i de la Volta a Catalunya, una pèrdua considerable pel país les dues últimes. M´agradava l´espectacle i era seguidor de les proves. Afegeixo que aquesta afecció em portà a animar en Josep Font i a l´avi Xargay, conjuntament amb en Joan Clarà, en Salvi, tots tres desapareguts, a recrear l´Sport Ciclista Guíxols i a organitzar curses d´aquelles homologades per la corresponent Federació. També això pertany a la història de Sant Feliu de Guíxols - probablement a la petita i a la trista, per a molts.

I en faré una tercera de confessió: mai no he tingut complexos per no saber anar en bicicleta i que ho sàpiga qui ho vulgui saber. Ben mirat, sempre m´ha semblat d´allò més interessant pilotar una embarcació esportiva, d´esbarjo en diu la Generalitat, naturalment amb el corresponent títol habilitant, que no pas posar l´esforç en uns pedals, dominar un manillar i equilibrar el cos respecte de la força centrípeta de la terra, anomenada gravetat. Però, tot s´ha dir, he recuperat anys en un tomb impossible per la infantesa, adquirint l´any passat un tricicle per gent gran, vull dir adulta, i donant voltes per Avinyonet de Puigventós que conviden al comentari irònic i disciplent dels que observen la meva particular gesta de Bahamontes de l´Empordà.

Però òbviament no practico el triciclisme en pilotes, vull dir com la mare en va portar al món, però una mica força crescudet. Per això, i no per altre cosa, no m´han vist ni a TV3 ni a qualsevol altre mitjà en plena manifestació de poder físic i d´elegància, o no, corporal amb la meva bicicleta de tres rodes, com abans les anomenàvem. Ho deixo per d´altres. Per exemple per a tots aquells que volen apartar de la circulació urbana a cotxes, motos i vianants, i que necessiten convertir una gran avinguda en una mena de camí ral nudista per fer-se sentir i escoltar, per veure´s a la televisió o al diari, perquè si no ho fan així, no surten i no es parla d´ells. Necessiten muntar el numeret per ser alguna cosa. Alguna cosa més que un home o una dona enfortint els muscles de la cama. Per sortir de l´anonimat encara que sigui fent l´imbècil, vaja.

Són coses de la mobilitat i de la sostenibilitat, potser. És a dir, resultat de paraules-xiclet que aparenten dir molt sense dir absolutament res de nou. Però avui es viu d´això: del no-res catapultat a la categoria de Déu. Hem fet ciutats per emmagatzemar persones i ser dominades pels cotxes i ara volem -bé, alguns- reciclar-les amb la finalitat de que l´Administració de les mateixes sigui feta per la bicicleta.

En Maragall alcalde en fou un dels precursors de la moda d´establir bici carrils a les ciutats a base de suprimir-hi espais per a aparcaments de cotxes -tots, als pàrquings d´explotació privada, però pagant l´impost de circulació- o espais per a rodament de vehicles de tracció mecànica, que es deia abans. No recordo en Trias Fargas fent el numeret de la bicicleta -en Ramon era un senyor- ni puc imaginar-me´l encapçalat manifestacions sobre la mobilitat sostenibles i sense fums. Però sí que en això de la bicicleta al carrer -abans era per anar d´excursió- en Pasqual Maragall i els «progres» de casa bona en foren líders indiscutibles.

D´aquells exemples d´alcaldes-en-bicleta-per-unes-hores-i-en-dia-festiu ha nascut aquest festival de saltar-se semàfors, circular per les vorereres, envair zones de vianants i anar en direcció prohibida que ara tots patim. I no pas només a Barcelona, a on l´alcalde Clos, blasma per tornar a la decència viària, sinó també a Girona o a Figueres o a Salt o a Olot o a Blanes o a Palamós o a Sant Feliu de Guíxols o a Roses o a Palafrugell o allí on vostè em digui, que m´ho creuré. Sembla que anar en bicicleta per la ciutat, a més d´ecològic, estalviador d´energia i no sé quantes coses més en la moda de la bobada, es disposi de butlla per fer el que es vol i el que no es vol però que es fa igualment.

Mentre el lobby de la bicicleta, ara per enfortir-se en la seva vocació de fer-se els amos de l´asfalt urbà, es passeja nu, en un juny d´estiu i no pas en un gener d´hivern, tot s´ha de dir, i rep carinyós tractament informatiu que, com sempre, encapçala TV3, la nostra, em pregunto si un té dret a reclamar que els punts i les comes també s´apliquin als incivils que fan mal ús de la bicicleta. No és per rés, només per allò de la igualtat.