EL PUNT 17/8/2006
MANUEL CUYÀS.

Bicicletes a ciutat

Situada a ciutat, la bicicleta té un problema. Té el problema que li falten dues rodes, un motor que la impulsi, una teulada per quan plou i un sistema d'aire condicionat per no passar fred a l'hivern ni calor a l'estiu. Posats a fer també li falten unes ales per volar però llavors ja no seria un cotxe sinó que seria un avió.

La bicicleta és una joguina que porten els Reis i que és bona –concedim-ho–, per circular amb una gorra amb visera pels parcs, pels camins plans de muntanya i pels passeigs marítims. Doncs bé, els polítics urbans (no els rústics: els urbans) tenen ara la mania entossudida que hem de deixar el cotxe a casa i l'autobús a la parada i anar a treballar, estudiar o festejar pedalant per molta pujada que faci el carrer i per molt que els clients i la promesa ens deixin perquè no poden suportar la pudor de suat amb què arribem i per molt que el mestre ens expulsi de classe perquè ens hem deixat els llibres a casa. No és que ens els haguem deixat. És que no sabíem on posar-los. La circulació amb bicicleta és com la pràctica del nudisme: està molt bé, és molt sana, però hi ha l'inconvenient que no hi ha butxaques i no saps on posar el bolígraf, l'euro del gelat ni el mostrari.

Està comprovat que damunt d'una bicicleta la gent es torna més irascible que un taxista amb calor. Els polítics diuen que no, que els ciclistes són per naturalesa bons i seràfics. Els polítics, com que van amb els vidres apujats, no saben res. Un ciclista es pensa que és qui sap què, la perfecció personificada, l'ecologisme fet carn, la síntesi d'en Saura i la Mayol. I, com passa i ha passat sempre amb els aristòcrates, el ciclista menysprea els inferiors. Els inferiors no són els que van amb cotxe. Amb aquests tenen la natural solidaritat de qui va sobre rodes. Els inferiors, els que reben les invectives, són, com sempre, els que van a peu, que fan nosa i no deixen passar. Clar que, si seguéssim en un seient que no abraça les natges sinó que toca el que no ha de tocar i es fica on no el demanen, tots estaríem de molt mal humor.

EL PUNT 23/8/2006
JORDI PERADALTA, PRESIDENT DE MOU-TE EN BICI. GIRONA.

Al·lèrgia a les bicis

Vaja! Tant que m'agraden la majoria d'articles del senyor Cuyàs, i a veure si resultarà que també és de la mena de periodistes insidiosos que entre altres coses tenen entrevessada la bicicleta. Molta gent veu en els altres els defectes que no veuen en ells mateixos. Els ciclistes pensen que els vianants són inferiors? Potser el senyor Cuyàs menysprea algú per la manera com es desplaça, però la majoria de ciclistes que conec, i en conec molts, només menyspreen les autoritats que diuen que la ciutat no es pot permetre una xarxa decent de carrils bici mentre es gasten fortunes en equipaments que només ells troben justificats.

Que se sua quan es va en bici? Tot depèn de qui pedali i com ho faci, suposo. Jo suo quan corro, i quan vaig en bici cap a la feina procuro dur un ritme que no em faci vessar cap gota de suor. Tot i així, entre tancar la porta de casa i obrir la de la feina, que és a uns 3 km, mai no hi estic ni vint minuts. Potser suaria si hagués de buscar aparcament per al cotxe o fer cua, però la bicicleta m'ho estalvia.

Que no sap on posar les coses quan va en bici? Deu ser de les persones que quan volen canviar de cotxe passen per Montmeló per inspirar-se. Hi ha uns articles anomenats cistelles, i uns altres que es diuen alforges, que serveixen per carregar-hi llibres, llibretes i tot el que un escolar hagi de menester. És clar que si perquè el seu fill vagi a escola vostè li compra una BTT per comptes d'una bici de ciutat... què vol que li digui? Després no es queixi de la bici!

Això sí: a vegades em poso nerviós quan algun automobilista em demana pas a cop de claxon o m'avança temeràriament deixant un pam entre el seu cotxe i jo, total perquè me'l trobi en el proper semàfor emprenyat de fer cua i sense poder-se moure del seu fantàstic seient ergonòmic ultraconfort.