EL PUNT 17/9/2006
ROSA RESPALL. BARCELONA..

Pobres passejants

a m'ha passat massa vegades: mentre vaig per la vorera, em surten del darrere, gairebé a tocar, un estol de ciclistes, unes vegades perquè el carrer no té cap carril bici i d'altres en què sí que en té, però senzillament no els dóna la gana d'usar-lo. És veritat que, de vegades, distretament, he passat pel seu carril, però per cada cop que m'ha passat això puc comptar-ne dotze en què els infractors han estat ells, ficant-se per on no tenen dret a circular. Una altra queixa: si ara a algú li gastessin la broma de trucar-li per telèfon i en despenjar-lo sentir «que no ha sentit el timbre? Sí? Doncs aparti's, que ve una bicicleta!», la víctima podria contestar: «Una bicicleta amb timbre? Miracle!» Perquè no he vist cap ciclista que en porti, ni per casualitat. Doncs si la vorera ha de ser per als velocípedes, i la calçada per als vehicles motoritzats, on haurem d'anar a raure els vianants? A les clavegueres com Jean Valjean? En aquest cas, que les condicionin amb una mica de confort, oi?

DIARI DE GIRONA 25/9/2006
RAMON IGLESIAS

Dietari

9 dissabte

impestuosos. Fa temps que caminar per les voreres de Girona s´ha convertit en una pràctica de risc. L´eclosió de les bicicletes i el sectarisme d´una part dels seus impetuosos usuaris comença a posar-me nerviós. Aquells que deplorem les campanyes polítiques «aneu en bicicleta per la ciutat!» perquè sempre ens traslladem a peu, ens veien assetjats per aquests ciutadans suposadament responsables que, per l´absència de carrils-bici, s´han fet seus els carrers i les voreres, exigeixen prioritat de pas als cotxes, però també als vianants, i mai respecten els semàfors... siguin destinats als vehicles o als passejants. Són personatges que porten a la cara un rètol figurat que diu: «ep paio! vaig en bicicleta, sóc un ciutadà exemplar». La meva mirada, també figurada, de: «ves a la merda!» a voltes no és suficient per foragitar-los del meu camí i sovint he de saltar cap un costat per evitar ser esclafat, sobretot a la carretera de Santa Eugènia, on amb la recent remodelació aquests ciclistes dopats d´orgull agafen velocitats de vertigen. Estic temptat a, de la mateixa manera que porto un paraigua quan amenaça pluja, incorporar el bat de beisbol al meu equipament diari. També figurat... el paraigua.

10 Diumenge

«caYucos» Estic assegut davant de la TV i constato que l´arribada dels cayucos a les illes està essent observat en els informatius com si fos un degoteig espaiat de meteorits. La diferència entre l´arribada d´aquests immigrants i els que arriben a través d´altres mitjans i fronteres, és que aquests posen en risc la seva vida. Està comprovat que en un sol dia a la Jonquera o el Prat, arriben més immigrants que durant una setmana amb cayucos a les Canàries. No obstant, les càmeres insisteixen en enfocar exclusivament al mar. És la moda informativa del moment.

El debat sobre una suposada onada d´immigrants és pervers. Aquest debat ha representat una trampa per l´actual Govern espanyol, que de sobte ha decidit fer un viratge ideològic per assumir una evidència: que Espanya no és un pou sense fons capaç d´assumir tots els immigrants que arribin buscant la supervivència. El problema és que els governs democràtics només poden atenuar aquests tipus de fenòmens que -no seré políticament correcte- provoquen i provocaran disfuncions greus a la societat espanyola del benestar.

11 Dilluns

candidats Avui he escolat d´un socialista la reflexió més demolidora sobre el seu candidat: «La vida és llarga i gent com Montilla encara la fa més llarga». Sempre m´havien dit que la vida és curta i que calia esprémer cada segon.

Certament escoltar una entrevista radiofònica a Montilla pot representar un estalvi important de somnífers, però no és aquesta una virtut exclusiva de l´esmentat presidenciable. Artur Mas no és precisament Charlie Rivel. Més aviat destil·la un humor bleda que només fa gràcia a David Madí... que és l´autor dels ínclits guions. Tampoc té, en Mas, un discurs amb moltes llums. El candidat d´Iniciativa, Joan Saura, es un home que cau bé, tot i que projecta la mateixa passió i vitalitat que les estàtues eqüestres. En Carod, en canvi, és l´únic espècimen de la política-espectacle que quedarà en la primera fila de la política catalana. Un home que pot fer-se seu un auditori, fer-lo petar de riure i, al mateix temps, és capaç d´enfollir per sumir el país en el caos.

Per fer oblidar Maragall, i de retruc Pujol, es parla de la necessitat de candidats de gestió i eficaços. Homes sense arestes, avorrits i quasi invisibles. Gent d´aquella que et dóna la mà com si fos una mare superiora. Personalment, però, començo a tenir enyorança dels líders arrauxats, diferents i amb tocs de genialitat. Es diguin Pujol o Maragall, González o Fraga. S´imaginen el discurs de Cap d´Any de Mas o Montilla? Els restaurants i sales de festes acabaran denunciant la Generalitat perquè els súbdits es reclouran a casa a brindar amb aigua i aspirines.

12 dimarts

SÍMBOLS TARDÍVOLS Girona està tancant un any singular: ha vist onejar, tres quarts de segle després, la bandera republicana, Franco ja no és -des d´avui- alcalde honorífic i perpetu de la ciutat i per fi ja no s´anomena règim anterior a una dictadura. Això malgrat la marginal oposició del PP, que ha perdut una oportunitat única perquè la societat els deixi de visualitzar com el que són: els hereus intel·lectuals de José Sanjurjo, Emilio Mola, Francisco Franco i José Maria Aznar. El PP, a Girona i arreu, persisteix en ser el defensor de les essències ultradretanes. Es nega a condemnar el franquisme al·legant la llunyania dels esdeveniments. El PP, però, sense proposar-s´ho té una part de raó. Aquest any de recuperacions de memòries i símbols, és tardívol. Aquells que van intentar protegir amb la seva sang el govern legalment establert, fan malves. Molts van morir en plena democràcia esperant un simple reconeixement o un modest missatge d´agraïment dels executius de González. Saben però el més greu de tot plegat? Que malgrat tot, l´odi i la incomprensió de l´època persisteixen -amb formes renovades i menys sagnants- dins de la societat espanyola. Un dia un enlaira una bandera republicana a Girona i, demà, un enlairarà una bandera falangista a Salamanca.

13 dimecres

puntual En aquest episodi de pluges intenses hi ha hagut un servei que realment s´ha revelat precari i obsolet, però sobretot mal gestionat des de la distància: el ferrocarril. És necessària una administració de proximitat liderada per la Generalitat. Això no és garantia de res, però com a mínim quan es produeixen situacions com aquestes, només per la proximitat, els crits arribaran als polítics de casa amb la intensitat suficient com per perforar-los els timpans. Tinc uns quants coneguts que són ferroviaris que fa anys que alerten que ha baixat increïblement la inversió en el tren convencional perquè tot s´està abocant a l´alta velocitat.

Sistemàticament s´atribueix a la meteorologia extremada del país el fet que, quan plou massa, es paralitzin els trens, es tallin carreteres, els carrers quedin negats i els semàfors anul·lats. Diuen que és són fenòmens puntuals que no han de servir per desprestigiar genèricament els serveis i les infraestructures. Correcte! Realment són puntuals com un Rolex. Són tan puntuals que arriben cada setembre i octubre per tallar carreteres a l´Alt Empordà, per esllavissar murs d´urbanitzacions bananeres, per endur-se cotxes al Maresme i per paralitzar el tren entre Barcelona i Portbou.

14 dijous

Estafa a Portbou L´Estat no només ha fet una remodelació de la carretera insuficient a Portbou, sinó que l´ha fet malament. És un engany, una estafa... És un desastre. Fa anys que no utilitzem Pepe Gotera i Otilio per ridiculitzar les maneres de treballar del país. Fa temps que a l´exterior no projectem el so de la pandereta ni propaguem alè d´all. Realment hem avançat tant? Personalment opino que sovint l´ànima d´Otilio continua inspirant moltes maneres de fer.

Un exemple: molts carrers de Portbou han patit desperfectes a causa de les pluges. Ha caigut tanta o menys aigua com en altres ocasions i,malgrat tot, al carrer del Pi es va despendre un mur de contenció d´un pis i els baixos d´un edifici es van inundar. També carrers com Alcalde Miquel Cabré han quedat aixecats i abonyegats. Diuen els veïns que això és conseqüència de la remodelació de la carretera. Resulta que han canviat els punts per on es desguassava l´aigua i això provoca que qualsevol pic de pluja pugui provocar importants desperfectes. La pregunta és: algú farà pagar a les empreses concessionàries aquesta potineria.

15 Divendres

perilla el nou trueta? Si la política fos esclava del que diuen els polítics podríem afirmar que, avui per avui, perilla la construcció d´un nou hospital Josep Trueta a Girona i la posterior demolició de l´actual, perilla. Clar que ja estem acostumats que els polítics devaluïn la paraula. El tripartit també parlava d´aturar la destrucció del litoral i de replantejar Bracons i ja veuen com ha acabat tot plegat.

CiU, que segons diuen les cases d´apostes (em mereixen més crèdit que les enquestes perquè aquí hi ha diners pel mig) és qui té més possibilitats de governar Catalunya, ha rebutjat públicament aquest projecte de reconstrucció de l´hospital. Els líders locals han expressat reiteradament que no hi creuen. De fet el darrer govern de CiU optava per anar apedaçant l´actual edifici.

Avui els actuals responsables del Trueta han afirmat que el projecte s´adjudicarà abans de les eleccions. Serà, doncs, el futur govern qui prengui la decisió. El dietari està expectant per anotar -en cas que governi- si CiU continuarà devaluant el valor de la paraula política atribuint la seva postura a èpoques d´oposició o complirà l´amenaça.