EL PERIODICO.CAT 21/9/2009
CARLOS MÁRQUEZ DANIEL - BARCELONA

El Bicing s’expandeix per Catalunya després de l’èxit d’abonats a BCN
• La crisi obliga algunes localitats a ajornar la iniciativa perquè no la consideren una prioritat
• Girona, Vic, Reus i l’àrea metropolitana seran les següents a facilitar aquest servei al ciutadà

El març del 2007, un somrient Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, feia les primeres voltes amb el Bicing. Ningú es podia imaginar llavors la quantitat de portades i debats que generaria aquella fràgil bicicleta blanca i vermella, que en dos anys i mig és part indissoluble de la densa mobilitat de la capital catalana. Prop de 200.000 usuaris donen fe de l’èxit de la iniciativa, malgrat que els problemes derivats del manteniment de les màquines i les males arts d’alguns ciutadans han enfosquit la seva consolidació. L’experiència que acumula el Bicing –tant la positiva com la negativa– ha servit d’inspiració a altres ciutats de Catalunya, que ja tenen en marxa o estudien crear un sistema semblant per fomentar l’ús de la bicicleta.

Barcelona ha hagut d’arrossegar els problemes que comporta ser pioner en una cosa que tenia poc recorregut. Quan el 2004 va començar a plantejar-se el Bicing, amb Jordi Hereu com a regidor de Mobilitat, només existia una tímida iniciativa a Lió que no servia d’indicatiu. «La ciutat ha aconseguit en poc més de dos anys el que no s’havia aconseguit els últims 30», assegura el regidor Francesc Narváez.

En aquest temps, grans ciutats de tot el món –des dels Estats Units fins a Itàlia, passant pels països nòrdics o el Regne Unit– s’han acostat a Barcelona per tafanejar i agafar notes sobre el Bicing. També Girona, Reus, Tarragona, Lleida i una llarga llista de localitats catalanes s’han interessat per les bondats del servei. «El primer que els dic quan ens vénen a veure és que el Bicing serà un boom brutal per a les seves ciutats perquè suposarà un gran canvi per a la seva xarxa de transports local», indica Narváez.

Amb els consells a la cartera, cada consistori estudia com encaixar la bici en la mobilitat local en funció de l’orografia, la població, la demanda i fins i tot el caràcter de la gent. Vic, per exemple, expedirà usos d’un dia per a turistes, mentre que Barcelona ni s’ho planteja, i Girona ha apostat per una bici més robusta i sense cadena, tenint en compte els problemes de manteniment que pateix el servei barce- loní.

En el que sí que coincideixen tots els ajuntaments consultats és en la importància d’ampliar els carrils bici. Tots asseguren que hi estan treballant, ja que és, de fet, el pas previ lògic a la implantació del Bicing, i consideren que és un moment idoni per apostar pel transport sostenible. En alguns casos, com passa a Sabadell, la crisi ha obligat a aparcar el projecte per no ser prioritari.

Després hi ha la prudència. Sitges, per exemple, prefereix esperar-se. Segons el regidor Marc Quero, seguiran molt de prop altres experiències abans de llançar-s’hi. «La logística és complicada i a Barcelona és molt deficitari», apunta. Una cautela similar exhibeix Tortosa, on fa uns anys no va prosperar un pro- jecte al no fructificar un acord sobre la seva gestió. Sorprèn que la província de Lleida sigui l’única que no té cap projecte ferm de bicicleta urbana.

Narváez sosté que l’èxit d’un servei de bicicleta pública depèn, més enllà de l’esforç polític, «de la voluntat dels ciutadans». Amb Granollers, Terrassa i Barcelona ja en marxa, Girona, Vic i l’àrea metropolitana amb l’estrena molt a prop i altres localitats amb el projecte al cap, fa la sensació que la bicicleta va camí de convertir-se en protagonista de la mobilitat urbana a Catalunya.

Sempre que els catalans així ho vulguin.