EL PUNT 27/10/2006

«Amb l'accident va morir la persona que era abans»

Se senten soles, sense suport de l'administració, viuen amb ràbia i reclamen justícia. Aquest és l'estat de les víctimes dels accidents de trànsit que ahir van poder explicar les seves experiències en la jornada organitzada pel Servei Català de Trànsit (SCT) a Barcelona amb el títol de Les víctimes de la guerra viària. Històries de l'endemà.

Rosa Sanvicens va explicar que després de les seqüeles que li van quedar amb el seu accident «va morir la persona que era abans i en va néixer una de nova». Ha idealitzat la Rosa que era abans i «rebutjo la d'ara». No pot negar que té un sentiment de «ràbia» respecte al conductor que la va envestir quan anava en bicicleta. Però creu que la pitjor condemna que podia tenir l'imprudent és saber que ha «trencat una persona i la seva família tota la seva vida». Denuncia que no reben cap mena de suport de l'administració. Demanen que els facilitin pisos tutelats, perquè la majoria dels pares dels afectats que tenen traumatismes cranioencefàlics no poden fer-se càrrecs d'ells.

SENSE INDEMNITZACIÓ

Alícia Cervelló també demana un ajut econòmic per a la rehabilitació del seu fill, que està sent lenta i «val molts diners». No van rebre cap indemnització perquè el conductor del cotxe que el va envestir mentre feia curses no tenia assegurança, es va declarar insolvent i va fugir a Sud-amèrica. Com que el seu fill estudiava empresarials quan va tenir l'accident, només rep una pensió no contributiva de 420 euros. La rehabilitació en costa uns 800 al mes.

Les famílies de les víctimes dels accidents també se senten oblidades. El fill de Marcel·la Espín, de 17 anys, va ser atropellat fa dos anys per un cotxe que anava a 100 quilòmetres per hora quan creuava un semàfor a l'Eix Macià de Sabadell. La sentència del jutge es va quedar en 300 euros de multa i vuit mesos de retirada del permís. «Això és pitjor que la mateixa mort, l'únic que faig és sobreviure», va confessar. A partir d'aquest cas va crear la plataforma Oblidats per la Justícia. «Els familiars no tenim cap suport psicològic després d'un accident», va denunciar la mare, que va recordar que en grans catàstrofes com ara l'11-M sí que hi ha aquest servei. «Et sents sola», va admetre

Roberto Mena té 22 anys i als 14 va tenir un accident de moto que li va destrossar la cama dreta. Després de 27 intervencions quirúrgiques va demanar als metges que la hi amputessin perquè no suportava més el dolor. «Ara no camino per terra però sí per la vida.» Carlos Calvo va tenir un accident de moto a la Gran Via de Barcelona fa cinc anys que el va mantenir un mes i mig en coma i que li ha deixat una hemiparèsia i un trastorn bipolar. «Si tu no t'ho proposes, si no hi poses de la teva part teva, no en surts», va assenyalar.

LA CONSCIÈNCIA SOCIAL

La consellera d'Interior, Montserrat Tura, va reconèixer que les víctimes de trànsit són una part «molt desconeguda». Tura va insistir a dir que els accidents no són fortuïts sinó producte d'una negligència, una percepció que no està estesa a la societat. La consellera va comparar els accidents amb la grip aviària. «Si hi haguessin 556 morts per aquesta epidèmia contagiosa tothom es posaria màscares, gorres i aniria vestit d'astronauta». Per això no entén per què no es té aquesta prevenció quan es condueix.

El director del Servei Català de Trànsit (SCT) va assenyalar que en la guerra viària ja se sap qui és l'enemic: «Són els delinqüents que cometen homicidis.»