DIARI DE GIRONA 31/10/2006
JOAN Abad

Anar en bici per Girona

En cap cas la meva intenció és frivolitzar amb aquest assumpte. La iniciativa municipal de permetre circular els ciclistes pels carrils bici de nostra ciutat és encomiable. Una idea moderna que s´emmiralla en els models europeus. Ciutats com

Amsterdam són l´exemple a seguir. És molt ecològic, d´altra banda. Circular a cavall d´una bici, tal com està el trànsit, fa que la gent estalviï temps i diners en carburant, i en no haver de pagar per aparcar. Anar en cotxe d´una punta a l´altra de la nostra petita ciutat és una tortura. Si suméssim el temps invertit en semàfors i embussos, posem per cas dels últims deu anys, la xifra de minuts, d´hores, de dies, és francament esgarrifosa. Per necessitats laborals, moltes persones passen la seva jornada als carrers de Girona, Salt i Sarrià. Amunt i avall, com ànimes en pena. Si suméssim també la quantitat de renecs emesos pels crispats conductors, dels últims deu anys, no hi hauria prou espai a l´infern per a tothom. Sé de què parlo. M´hi he passat trenta anys, en aquesta maleïda ratera urbana. Condueixo per força. Ho asseguro: odïo profundament posar-me al volant pels carrers de la ciutat de Girona. Si puc vaig als llocs a peu. I aquí és on entren els ciclistes.

Tinc un seguit d´observacions per fer a l´Ajuntament, al responsable de la mobilitat urbana: àrea, oficina, departament... Li agraïria en aquest senyor o senyora, que faci el favor de posar en ordre el desgavell de bicicletes que circulen per les voreres, que surten per les cantonades a tota màquina, en direcció contrària. Que travessen impúnement i molt de pressa els passos de vianants a cavall de les seves màquines. Que no respecten ni stops ni semàfors. Que agredeixen vervalment a tots aquells que els retreuen la seva conducta incívica, la seva prepotència a cavall de la bici.

Al principi, quan van pintar al carrer de la Rutlla les línes blanques que haurien permès trobar-se de cara els ciclistes, vaig pensar que a algú del departament de la cosa li faltava un bull. Prou estret i transitat que és, aquest recony de carrer. Prou embussos que hi ha. Només hi faltaven les bicis circulant a la inversa que la resta de vehicles. El seny es va imposar i aquest algú va fer-se enrere. Però en algun lloc s´havia de perpetrar el revolucionari invent. La Solució Final. El rien non va plus de la mobilitat urbana. El lloc escollit és el sector de la UdG, al barri de Montilivi.

Els guàrdies municipals, al final de l´avinguda Montilivi, a tocar de l´escola de formació professional, situen un radar al davant d´un senyal de trànsit que prohibeix circular a més de trenta quilòmetres per hora. Posen el cotxe a redós d´un contenidor d´escombraries. S´amaguen. Són molt diligents, en això de les multes. Els conductors forasenyats -60, 70, 80- cauen com mosques. És un bonic parany, i molt rendible. I és que els conductors de vehicles motoritzats som uns canalles. Al contrari que els ciclistes, que són uns angelets. Els primers no respectem els senyals. Anem massa de pressa. És per això que els llistat de conductors sancionats s´enfila molt amunt. És per aquest motiu, atesa la nostra evident incompetència i perillositat al volant, que se´ns ha de sancionar. Paga i calla. I així anem fent.

A tocar el lloc on s´instal·la la patrulla policial i el seu radar, hi passen els ciclistes. Alguns, naturalment, circulen amb tota normalitat. La majoria es comporta cívicament. De cap manera no els vull criminalitzar. No vull generalitzar. Són una minoria, temeraris, autèntics psicòpates -psicopatilles, encara-, però com que van en bici i les ordenances potser no ho tenen en compte, doncs mirem cap a una altra banda i aquí no passa res.

Doncs sí que passa, senyors de la mobilitat urbana gironina. Facin el favor de venir un dia a observar de quina manera baixen alguns ciclistes universitaris. Vinguin a veure com, anant en contra direcció, no respecten ni la velocitat que marca el sentit comú, ni els passos de vianants ni els stops ni els semàfors. Vinguin i comprovin com, un dia sí i l´altre també, a la cantonada del carrer Josep Maria Corredor i Pomés amb la avinguda del Puigsacalm no hi ha accidents perquè els conductors o tenim sort o seny. Moltes vegades ens hem de sentir dir de tot, menys guapos. Però algun dia passarà, d´això n´estic segur. Un ciclista esbojarrat estampat contra un cotxe: xaf! I aquest no voldria ser jo, que visc a prop del lloc abans assenyalat i que faig aquest circuit moltes vegades cada dia.

Aquest carril bici és un nyap, una aberració. Un perill. El pendent que assoleix, des de la Universitat, és molt gran, la qual cosa permet a les bicicletes baixar molt de pressa. Massa. Hi ha, en el seu traçat, giravolts sense cap visibilitat. La gent que no és del lloc, que no s´espera trobar-se un ciclista sortint per la dreta i a tota màquina, al·lucinen. Frenades, cops de botzina, insults, crits... De nit, la cosa s´agreuja. Ells continuen baixant de pressa, com si res. Sense armilles refrectàries, sense llum. No se´ls veu. Apareixen i desapareixen de cop, com una exhalació.

Per favor, posin-se a treballar, responsables de la mobilitat urbana gironina. Rumiïn una solució. És necessari que facin una campanya per sensibilitzar la població que utilitza aquest sistema de locomoció. Que tothom entengui els senyals pintats al terra i que els respecti. Facin circular les bicis per la mà que els pertoca, con tothom. Hi ha prou espai. I si les bicis han de fer una volta, és preberible això que no pas que un dia hi hagi un accident amb els resultats que s´intueixen. Una bicicleta no pot competir contra la massa d´un cotxe. En aquest cas, en un sinistre, és el perdedor absolut. Llavors ja serà massa tard per lamentar-se. És ara, avui mateix, que ho haurien de solucionar