|
DIARI
DE GIRONA 20/10/2009
ALBERT SOLER
bicicleta, eina igualitària
Davant dels semàfors de Girona, a l'asfalt, s'han pintat unes boniques
bicicletes blanques. Es desconeix la seva funció -qui sap si són
obra d'un grafiter que acata la prohibició de dibuixar a parets-,
però segur que no és una zona reservada a ciclistes, ja que encara
mai se n'ha vist ni un aturat en un semàfor. Els llums verds i vermells
els són aliens, fins al punt que la policia té ordres d'atrapar
qualsevol ciclista aturat en un semàfor, no per multar-lo sinó per
exhibir-lo en fires i mercats. Es diu que és una figura mitològica,
com els unicornis i les fades.
El codi de circulació obliga els vehicles de quatre rodes a aturar-se
davant un semàfor vermell i els permet arrencar quan es posa verd.
En canvi, segons s'observa, estipula pels vehicles de dues rodes
motoritzats -motos, per la plebs- la facultat d'arrencar així que
el semàfor dels vianants insinua la primera pampalluga, encara que
hi hagi travessant en aquell instant minusvàlids, nens, avis o mutilats
de guerra, que hauran d'arrencar a córrer sense distinció d'edat
ni de facultats. Pel que fa a les bicicletes, el codi va més enllà
i es troben facultades a ignorar els semàfors -així com tot altre
senyal vertical, especialment els de direcció prohibida i zona per
a vianants-, de manera que puguin practicar el seu esport favorit,
que és el d'esquivar vianants o, millor encara, obligar aquests
a esquivar bicicletes saltant i grimpant. Tan bonica activitat -raó
principal del 78% de les vendes de bicicletes, segons alguns estudis-
l'efectuen en voreres densament poblades, però el creixement del
parc ciclista ha obligat a convertir passos de vianants i semàfors
en nous vedats de caça, perquè hi hagi prou víctimes per a tots.
Allà les bicicletes intimiden sense treva tot cos en moviment, ja
siguin nens invidents, malalts terminals o mares amb una cama amputada
que empenyen el cotxet del nadó. La principal virtut de la bicicleta
és que iguala pijos i progres: a sobre d'ella, tots són igual de
pocavergonyes
EL
PUNT 20/10/2009
SALVADOR LLORENTE. GIRONA,
«Pedalem amb civisme»
El 23 de setembre d'aquest any 2009 es va fer al Centre Cívic Pla
de Palau una jornada sobre Pedalem amb civisme. Voldria destacar
quatre coses només del conjunt de la jornada:
1) La inscripció era gratuïta i estava limitada a 100 persones,
però no van arribar a 30 i va ser un fracàs d'assistència.
2) Destacar la intervenció del director dels SS.TT. del DPTiOP
(Ramon Ceide), en què va recalcar que la part més feble dels usuaris
de les carreteres són els ciclistes, per tant són aquests els que
s'ha de protegir.
3) Resulta curiós que representants d'entitats de bicicletes defensessin
anar per la vorera; quan la lògica ens diu que el rei de la vorera
sempre ha estat el vianant, és el vianant i hem de mirar entre tots
que ho sigui sempre. La bici és un vehicle, per tant ha de circular
per on circulen els cotxes, és a dir, per la calçada o la carretera,
i aquí qui es pensi que és el rei que s'ho repensi, perquè els cementiris
estan plens de reis i de valents.
4) S'ha fet un DVD que pot ajudar molt tots els mestres per educar
la mainada a circular en bici.
I acabaré aquest escrit dient que la jornada va finalitzar amb
un recorregut tècnic per la ciutat de Girona, que va servir a tothom
per veure in situ algun punt negre dels carrils bici que s'han de
millorar pel bé dels que circulem en bicicleta.
DIARI
DE GIRONA 24/10/2009
LÓPEZ DE LERMA
respecteu-les!
L'articulista exposa quines són les dificultats i problemàtiques que comporta pel ciutadà que es mou a peu la nova "moda" de desplaçar-se en bicicleta, ja que es recupera un antic hàbit sense preparació prèvia.
El retorn de la bicicleta com a vehicle per desplaçar-se per la
ciutat és un fet que va a més. Ja no és un fenomen exòtic, com ho
era per a tots nosaltres, fa uns quants anys, quan visitàvem Amsterdam
o Copenhaguen, sinó que París i Barcelona, una darrere l'altre,
li han atorgat carta de naturalesa. D'aquí a la "Girocleta" hi van
un pam perquè, com diu Marc Augé, és un progressisme de tipus ecològic,
amb tota l'ambivalència que això suposa, perquè en el fons és un
retorn que té molt de nostàlgic sense que, afegeixo jo, algunes
ciutats, per no dir totes les nostres, s'hagin preparat a fons,
seriosament i rigorosament, per evitar que la convivència en la
mobilitat sigui real i no pas fictícia.
Alguns carrers de Girona, en l'etapa preparatòria de la bicicleta
en versió casolana, la que ens va oferir la regidora Isabel Salamaña
en posat sexy-emocional recollit fotogràficament per Diari de Girona,
ja tenen el disc de prohibit anar a més de 30 amb el subtítol "Respecteu-les"
acompanyat d'un parell d'esquelètics dibuixos del vehicle top en
matèria de sostenibilitat espacial i energètica. Tot molt bé, però
què passa quan una bicicleta arrenca a córrer pel carrer Nou, vial
urbà reservat per a vianants, fent un improvisat i obligat ziga-zaga
que en perill posa la integritat física dels ciutadans? Què passa
quan pel carrer Riu Güell, aprofitant l'amplada de la seva vorera,
a l'alçada de la sala de Ball i del City Arms, en carril-bici s'ha
convertir sense ser-ho? Què passa quan en qualsevol pas de vianants
de la Gran Via et trobes al bell mig d'una "festa" de bicicletes?
Què passa quan al carrer del Carme l'anada i la tornada es fa sense
respectar els senyals de trànsit? O què passa quan -fou el meu cas-
surts de casa i per poc no t'afaiten de nou? Passa que la ciutat
ha entrat en la nova etapa de la bicicleta, amb encant ecològic
i amb nostàlgia d'altres temps inclosos, sense haver-se preparat
prèviament.
L'impulsor de l'anomenada "etnologia urbana", l'esmentat Augé,
i autor de l'assaig Elogi de la bicicleta ens mira a tots nosaltres,
els ciutadans, des de l'École des Hautes Études en Sciencies Socials
de París, i ens observa. Què veu? Els nostres moviments i els nostres
mitjans de transport en una ciutat. Els analitza i conclou que les
bicicletes han tornat i estant renovant les nostres vides, però
també que en la decadència dels grans ismes ideològics de temps
no gaire ?llunyans, la bicicleta s'apunta com a alternativa i com
a germen d'una nova utopia, la concreció de la qual encara no ha
arribat. En Xavi Ayén arriba a preguntar-se si el ciclisme urbà
és una nova ideologia. M'abstinc de respondre atès que no ho sé,
però em pregunto, això sí, si el modisme - de moda, és clar- està
substituint a les ideologies que el lliure mercat ha anat enterrant
en un intent patètic de donar-los l'oxigen que necessiten per tenir
una dolça i reconfortable mort.
El velig de Paris, el bicing de Barcelona o el cleta de Girona,
ara per ara, en no disposar d'espai propi per on transcórrer la
seva vida, estan usurpant l'espai del vianant sense que ningú, vull
dir cap autoritat, preservi el ciutadà que a peu es mou en el que
seu és: La plaça, la vorera, el pas de vianants i els carrers on
prohibida està la circulació de vehicles. Això és un desajust que
es pot convertir en trompades . Més quan l'automòbil i la motocicleta
tenen la seva matrícula, el ciutadà el seu DNI i la bicicleta resulta
anònima per a l'Administració, perquè enrere quedà l'ordenança municipal
aquella dels carruatges. Des d'aquesta simple vessant, la de saber
qui és qui, la Policia Municipal té difícil poder denunciar a una
bicicleta amb llicència per atropellar, però fàcil ho té per a denunciar
el comportament incívic de qualsevol persona física o la vulneració
de norma positiva per part d'un conductor de vehicle amb motor.
Francament, no em sembla bé. O tots moros o tots cristians, com
dèiem abans!
Diu l'esmentat professor Marc Augé que si el metro és l'expressió
vulgar de la diversitat ètnica i de la pobresa, observades ambdues
des de la demografia d'una societat com la nostra, la bicicleta
és l'expressió progressista d'una nova utopia i instrument d'alliberació
de l'alienació que suposa el cotxe, concebut com a símbol de llibertat
després de la Segona Guerra Mundial. Em rendeixo, i dic que no ho
sé atès que no sóc filòsof ni tampoc sociòleg, però tal vegada si
ens deixéssim de discursos babaus i anéssim per feina jo no tindria
damunt meu el perill que representa que la bicicleta ocupi el meu
espai en la ciutat de manera immune i la vegi més com a perill per
a la meva integritat física que com a solució en els discurs de
la mobilitat sostenible de l'amic Manel Nadal. No estic sol. Tinc
la sort de pertànyer al 51% dels catalans que creuen que els ciclistes
no respecten els vianants. Som una majoria perdedora per la senzilla
raó, sembla, que la nova ideologia és diu bicicleta. Qui ho havia
de dir que la progressia aniria a abeurar en el pou de la història
més remota de la humanitat tota!
|