Arxiu
octubre 2009

DIARI DE GIRONA 20/10/2009
ALBERT SOLER

bicicleta, eina igualitària

Davant dels semàfors de Girona, a l'asfalt, s'han pintat unes boniques bicicletes blanques. Es desconeix la seva funció -qui sap si són obra d'un grafiter que acata la prohibició de dibuixar a parets-, però segur que no és una zona reservada a ciclistes, ja que encara mai se n'ha vist ni un aturat en un semàfor. Els llums verds i vermells els són aliens, fins al punt que la policia té ordres d'atrapar qualsevol ciclista aturat en un semàfor, no per multar-lo sinó per exhibir-lo en fires i mercats. Es diu que és una figura mitològica, com els unicornis i les fades.

El codi de circulació obliga els vehicles de quatre rodes a aturar-se davant un semàfor vermell i els permet arrencar quan es posa verd. En canvi, segons s'observa, estipula pels vehicles de dues rodes motoritzats -motos, per la plebs- la facultat d'arrencar així que el semàfor dels vianants insinua la primera pampalluga, encara que hi hagi travessant en aquell instant minusvàlids, nens, avis o mutilats de guerra, que hauran d'arrencar a córrer sense distinció d'edat ni de facultats. Pel que fa a les bicicletes, el codi va més enllà i es troben facultades a ignorar els semàfors -així com tot altre senyal vertical, especialment els de direcció prohibida i zona per a vianants-, de manera que puguin practicar el seu esport favorit, que és el d'esquivar vianants o, millor encara, obligar aquests a esquivar bicicletes saltant i grimpant. Tan bonica activitat -raó principal del 78% de les vendes de bicicletes, segons alguns estudis- l'efectuen en voreres densament poblades, però el creixement del parc ciclista ha obligat a convertir passos de vianants i semàfors en nous vedats de caça, perquè hi hagi prou víctimes per a tots. Allà les bicicletes intimiden sense treva tot cos en moviment, ja siguin nens invidents, malalts terminals o mares amb una cama amputada que empenyen el cotxet del nadó. La principal virtut de la bicicleta és que iguala pijos i progres: a sobre d'ella, tots són igual de pocavergonyes



EL PUNT 20/10/2009
SALVADOR LLORENTE. GIRONA,

«Pedalem amb civisme»

El 23 de setembre d'aquest any 2009 es va fer al Centre Cívic Pla de Palau una jornada sobre Pedalem amb civisme. Voldria destacar quatre coses només del conjunt de la jornada:

1) La inscripció era gratuïta i estava limitada a 100 persones, però no van arribar a 30 i va ser un fracàs d'assistència.

2) Destacar la intervenció del director dels SS.TT. del DPTiOP (Ramon Ceide), en què va recalcar que la part més feble dels usuaris de les carreteres són els ciclistes, per tant són aquests els que s'ha de protegir.

3) Resulta curiós que representants d'entitats de bicicletes defensessin anar per la vorera; quan la lògica ens diu que el rei de la vorera sempre ha estat el vianant, és el vianant i hem de mirar entre tots que ho sigui sempre. La bici és un vehicle, per tant ha de circular per on circulen els cotxes, és a dir, per la calçada o la carretera, i aquí qui es pensi que és el rei que s'ho repensi, perquè els cementiris estan plens de reis i de valents.

4) S'ha fet un DVD que pot ajudar molt tots els mestres per educar la mainada a circular en bici.

I acabaré aquest escrit dient que la jornada va finalitzar amb un recorregut tècnic per la ciutat de Girona, que va servir a tothom per veure in situ algun punt negre dels carrils bici que s'han de millorar pel bé dels que circulem en bicicleta.



DIARI DE GIRONA 24/10/2009
LÓPEZ DE LERMA

respecteu-les!
L'articulista exposa quines són les dificultats i problemàtiques que comporta pel ciutadà que es mou a peu la nova "moda" de desplaçar-se en bicicleta, ja que es recupera un antic hàbit sense preparació prèvia.

El retorn de la bicicleta com a vehicle per desplaçar-se per la ciutat és un fet que va a més. Ja no és un fenomen exòtic, com ho era per a tots nosaltres, fa uns quants anys, quan visitàvem Amsterdam o Copenhaguen, sinó que París i Barcelona, una darrere l'altre, li han atorgat carta de naturalesa. D'aquí a la "Girocleta" hi van un pam perquè, com diu Marc Augé, és un progressisme de tipus ecològic, amb tota l'ambivalència que això suposa, perquè en el fons és un retorn que té molt de nostàlgic sense que, afegeixo jo, algunes ciutats, per no dir totes les nostres, s'hagin preparat a fons, seriosament i rigorosament, per evitar que la convivència en la mobilitat sigui real i no pas fictícia.

Alguns carrers de Girona, en l'etapa preparatòria de la bicicleta en versió casolana, la que ens va oferir la regidora Isabel Salamaña en posat sexy-emocional recollit fotogràficament per Diari de Girona, ja tenen el disc de prohibit anar a més de 30 amb el subtítol "Respecteu-les" acompanyat d'un parell d'esquelètics dibuixos del vehicle top en matèria de sostenibilitat espacial i energètica. Tot molt bé, però què passa quan una bicicleta arrenca a córrer pel carrer Nou, vial urbà reservat per a vianants, fent un improvisat i obligat ziga-zaga que en perill posa la integritat física dels ciutadans? Què passa quan pel carrer Riu Güell, aprofitant l'amplada de la seva vorera, a l'alçada de la sala de Ball i del City Arms, en carril-bici s'ha convertir sense ser-ho? Què passa quan en qualsevol pas de vianants de la Gran Via et trobes al bell mig d'una "festa" de bicicletes? Què passa quan al carrer del Carme l'anada i la tornada es fa sense respectar els senyals de trànsit? O què passa quan -fou el meu cas- surts de casa i per poc no t'afaiten de nou? Passa que la ciutat ha entrat en la nova etapa de la bicicleta, amb encant ecològic i amb nostàlgia d'altres temps inclosos, sense haver-se preparat prèviament.

L'impulsor de l'anomenada "etnologia urbana", l'esmentat Augé, i autor de l'assaig Elogi de la bicicleta ens mira a tots nosaltres, els ciutadans, des de l'École des Hautes Études en Sciencies Socials de París, i ens observa. Què veu? Els nostres moviments i els nostres mitjans de transport en una ciutat. Els analitza i conclou que les bicicletes han tornat i estant renovant les nostres vides, però també que en la decadència dels grans ismes ideològics de temps no gaire ?llunyans, la bicicleta s'apunta com a alternativa i com a germen d'una nova utopia, la concreció de la qual encara no ha arribat. En Xavi Ayén arriba a preguntar-se si el ciclisme urbà és una nova ideologia. M'abstinc de respondre atès que no ho sé, però em pregunto, això sí, si el modisme - de moda, és clar- està substituint a les ideologies que el lliure mercat ha anat enterrant en un intent patètic de donar-los l'oxigen que necessiten per tenir una dolça i reconfortable mort.

El velig de Paris, el bicing de Barcelona o el cleta de Girona, ara per ara, en no disposar d'espai propi per on transcórrer la seva vida, estan usurpant l'espai del vianant sense que ningú, vull dir cap autoritat, preservi el ciutadà que a peu es mou en el que seu és: La plaça, la vorera, el pas de vianants i els carrers on prohibida està la circulació de vehicles. Això és un desajust que es pot convertir en trompades . Més quan l'automòbil i la motocicleta tenen la seva matrícula, el ciutadà el seu DNI i la bicicleta resulta anònima per a l'Administració, perquè enrere quedà l'ordenança municipal aquella dels carruatges. Des d'aquesta simple vessant, la de saber qui és qui, la Policia Municipal té difícil poder denunciar a una bicicleta amb llicència per atropellar, però fàcil ho té per a denunciar el comportament incívic de qualsevol persona física o la vulneració de norma positiva per part d'un conductor de vehicle amb motor. Francament, no em sembla bé. O tots moros o tots cristians, com dèiem abans!

Diu l'esmentat professor Marc Augé que si el metro és l'expressió vulgar de la diversitat ètnica i de la pobresa, observades ambdues des de la demografia d'una societat com la nostra, la bicicleta és l'expressió progressista d'una nova utopia i instrument d'alliberació de l'alienació que suposa el cotxe, concebut com a símbol de llibertat després de la Segona Guerra Mundial. Em rendeixo, i dic que no ho sé atès que no sóc filòsof ni tampoc sociòleg, però tal vegada si ens deixéssim de discursos babaus i anéssim per feina jo no tindria damunt meu el perill que representa que la bicicleta ocupi el meu espai en la ciutat de manera immune i la vegi més com a perill per a la meva integritat física que com a solució en els discurs de la mobilitat sostenible de l'amic Manel Nadal. No estic sol. Tinc la sort de pertànyer al 51% dels catalans que creuen que els ciclistes no respecten els vianants. Som una majoria perdedora per la senzilla raó, sembla, que la nova ideologia és diu bicicleta. Qui ho havia de dir que la progressia aniria a abeurar en el pou de la història més remota de la humanitat tota!