"És absurd agafar el cotxe per fer trajectes curts dins de Girona!"

Mou-te en Bici: Què ens pots dir de la qüestió que et va portar a ser notícia? Què va passar amb la teva bicicleta? Josep López i Jovani: Penso que el fet de ser notícia perquè la grúa s’ha endut la teva bici, és absurd! Hi ha coses més importants a fer a la ciutat que no pas haver-se d’endur una bicicleta que no feia nosa a ningú (potser a l’alcaldessa?). El dia 22 d’abril de 2004 vaig anar a fer uns encàrrecs. En voler deixar la bici a l’aparcament de bicis, m’adono que l’havien tret quan van inaugurar la nova plaça del Vi, amb aquest fanal magnífic que no respecta l’estructura arquitectònica del Barri Vell. Després diuen que les bicicletes aparcades fan lleig! Finalment, vaig decidir deixar-la al senyal més proper al carrer Nou del Teatre.

MeB: Ara ja has recuperat la bicicleta. T’han tornat els diners, també?

JLiJ: No, fins ara tot han estat despeses: un cadenat, el dipòsit, la grua… Primerament em van denegar tots els recursos presentats a l’Ajuntament de Girona. Un cop esgotats els recursos, vaig demanar assistència jurídica gratuïta i es va engegar el procés. Em van assignar un advocat, es va fixar el dia del judici i un parell de dies abans em diuen que l’advocat de l’Ajuntament donava el cas per perdut ja que no hi havia cap denúncia contra la meva bicicleta, i sense denúncia no podien tirar endavant el procés. El que jo em pregunto és: Per què no em donaven la raó en presentar els recursos a l’Ajuntament? Suposo que per sistema deuen denegar tots els recursos i llavors, en veure que la cosa va més enllà, s’ho estudien mitjançant advocats, tècnics de l’ajuntament, etc. Parlant amb regidors de l’ajuntament, em van dir que si no s’hagués engegat el procés, m’haurien tornat els diners. Això vol dir que “l’amiguisme” funciona millor que la pròpia llei. A més, com que l’ordre de la grua estava signada per la Pagans en persona això complicava les coses. És cert, la meva bici no estava aparcada en un aparcabicis, però perquè no n’hi ha! El que també és cert és que no molestava a ningú. En un primer moment vaig pensar que me l’havien robada, i quan vaig anar a denunciar-ho, un policia em va dir que havia passat la Pagans i se me l’havien endut per motius estètics. Com a anècdota, explicar que l’adhesiu que informava que el meu vehicle se l’havia endut la grua estava enganxat al seient de la bicicleta, o sigui, al dipòsit!

MeB: Sabem que, al marge de la bicicleta, hi ha altres coses que et preocupen. Tu que formes part de diverses entitats que es mouen a l’àmbit social i polític gironí, com veus la nostra ciutat? És la ciutat autocomplaent i endormiscada que a vegades es diu? Es fan coses interessants?

JLiJ: Penso que es fa el possible per crear un teixit social a la ciutat, tot i que és molt difícil, ja que a Girona hi ha un nivell de vida força elevat que fa que la gent no es mogui per segons quines coses si no és que l’afecten directament. Cal fer públic i denunciar tot allò que no va bé, fent ressò a la premsa de les denúncies que fan els ciutadans de la mala gestió de l’Ajuntament. Pel que a nosaltres respecta, cal seguir buscant la manera d’incentivar a tota la gent que queda al marge realitzant coses originals i interessants. Potser amb el tema de la defensa a les Hortes de Santa Eugènia ho aconseguim!

MeB: Sembla que la gent que es mou és poca. Tot i que fa molta feina, és un percentatge reduït de la població, no?

JLiJ: És un percentatge bastant reduït. Som pocs per la quantitat de coses que encara hi ha per fer. Avui mateix, mentre m’estàs entrevistant s’estan fent altres coses al Casal el Forn pel No a la Constitució europea, el tema de les Hortes i, a més, el judici de la bicicleta pel mig. Si fóssim més gent podríem donar un abast més ampli a totes les mancances que trobem de la nostra ciutat.

MeB: A propòsit d’això, i tenint en compte que des de Mou-te en Bici vam intentar ajudar-te quan la grua se’t va endur la bicicleta, et volia preguntar si penses que el resultat hauria estat diferent si per comptes de tenir 150 socis com tenim n’haguéssim tingut 1.500.

JLiJ: La pressió, ind??ûiscutiblement, hauria estat més forta. Però un grup de 150 persones no està malament, pel que és Girona i pel poc ús que es fa de la bicicleta. Us estic molt agraït.

MeB: Tot i això, els últims anys es llegeixen estadístiques que a Barcelona cada vegada hi ha més ciclistes i cada vegada també es fan més infrastructures, carrils bici, perquè la gent vagi en bicicleta. Aquí a Girona potser no hi ha tanta empenta?, sembla que no hi ha un augment de ciclistes… o sí? Tu hi veus més ciclistes que fa cinc anys, per exemple?

JLiJ: He vist un augment molt suau, però cal dir que en l’ambient que em movia, que era l’universitari, l’ús de la bicicleta era molt més habitual. Ara potser a la feina es sorprendrien si els dic que hi vaig en bici, cal treballar per canviar aquest prejudicis. L’augment a Barcelona suposo que és degut al nivell de saturació a què han arribat. Penso que tant a Girona com a Barcelona, per fer un desplaçament curt, de la feina a casa i de casa a la feina (per exemple), si són distàncies relativament curtes, és un avantatge. És absurd agafar el cotxe per fer trajectes curts dins de Girona! En deu minuts o un quart vas de punta a punta de Girona, tot i les mancances que hi trobem. Això a Barcelona és impensable. Tot i això, penso que mica en mica millorarem.

MeB: Anant a Barcelona, per exemple a la Rambla, sorprèn la quantitat de bicicletes que s’hi veuen aparcades. Tots els aparcaments de bicicletes estan plens sempre. Creus que aquí hi arribarem, a aquest nivell d’ús?

JLiJ: Jo sóc optimista i penso que sí. Però cal mentalitzar la gent. És clar que aquí les distàncies són més curtes i la gent, per trajectes curts, va a peu o agafa el cotxe, cosa que és absurda, sobretot segons quines hores del dia. Però penso que sí que s’hi ha d’arribar i, com a col·lectiu, penso que la feina que està fent Mou-te en Bici és la correcta. El que és difícil és fer canviar els hàbits, quan la gent tota la vida ha fet les coses d’una determinada manera.

MeB: Creus que alguna administració, l’Ajuntament o el Consell Comarcal, podria fer-hi alguna cosa, perquè el 2 o 3% de ciutadans que ara ens movem amb bici fóssim el 50%? És possible, això?

JLiJ: Home, igual que són possibles tantes altres coses des de l’Ajuntament; ells tenen els mitjans per fer-ho. Igual que treuen estadístiques d’accidentalitat, per exemple, podrien haver fet més ressò de la prova que vau fer fa poc temps de pujar a la universitat amb diferents mitjans de transport; els grups ecologistes que hi ha a l’Ajuntament ho haurien de potenciar. Una altra cosa seria habilitar la ciutat perquè no hi hagués tantes barreres arquitectòniques i sí més carrils bici per moure’s sense dificultat. I evidentment, que hi hagués més aparcaments de bicicletes, perquè si vols anar a un lloc no hagis de canviar la teva ruta. De l’ajuntament a Pedret, per exemple, n’hi hauria d’haver més sovint. I el cas que em va passar a mi, precisament, de voler deixar la bicicleta a prop de l’ajuntament i que no hi hagi, com hi havia abans, un aparcament de bicis, ho trobo... Trobo que són coses que es podrien fer. I les poques coses que hi havia sembla que han anat en detriment per fer-ho més maco. A les ciutats europees que conec, com per exemple a Gent (Bèlgica), on vaig estar estudiant, totes les places importants, i la de l’ajuntament també, estan plenes de bicicletes. L’estètica no és un motiu per treure-les. Encara espero la resposta de l’Ajuntament sobre si la meva bicicleta la van retirar per un motiu estètic. De coses se’n poden fer.

MeB: Quines penses que són les raons que fan que la gent decideixi agafar o no agafar la bicicleta?

JLiJ: Moltes, però bàsicament els prejudicis i fet d’haver fet sempre el camí en cotxe i potser, depenent de l’hora i la distància a recórrer, els hi és més ràpid, més còmode… amb el cotxe no tenen tant de fred. La bici es veu com una eina per passar-t’ho bé quan ets jove. Després, quan arribes a certa edat, sembla que s’hagi de canviar de tipus de mobilitat. En molts països europeus veus la gent amb corbata i amb bici; aquí no es veu. Aquí sembla que sigui una cosa de “hippies”. A mi em sembla que hauria de ser una cosa molt més habitual, que encara que la gent treballi en una oficina, es pugui desplaçar amb bici. És un dels prejudicis que es tenen i cal canviar el xip.

MeB: Deies que hi ha un sector molt propens a agafar la bicicleta, que són els estudiants que pugen a Montilivi, i de fet es veuen moltes bicis aparcades davant de les facultats… JLiJ: I robatoris! MeB: Això també deu ser un factor que desincentiva l’ús de la biclicleta, els robatoris. De fet, tampoc no sé si són tants com es diu. JLiJ: No conec les estadístiques. Quan jo era petit, era típic quedar per fer excursions en bicicleta. De fet, com que l’ús de la bicicleta és més reduït entre els més joves, els nens queden més per jugar amb l’ordinador. No els motiva tant l’ús de la bicicleta i es queden més tancats a casa, i per això no hi deu haver tanta demanda, per tant no hi deuen haver tants robatoris.

MeB: Nosaltres hem demanat dades als Mossos d’Esquadra i ens han dit que a Salt, aquest any passat, les denúncies per robatori de bicicletes van ser vint. Hi va haver un augment, respecte de l’any anterior, en què se n’havien denunciat quinze. A Girona, encara estem esperant resposta, però si fem una extrapolació podrien ser cap a un centenar, per exemple.

JLiJ: A Salt, cada cop hi ha més nouvinguts amb un nivell adquisitiu molt baix, que provoca un augment dels desplaçaments en bici (mitjà de transport econòmic) i per tant penso que es compleix el següent: augment del nombre de bicis, augment del nombre de robatoris. Probablement si miréssim les denúncies per desperfectes en cotxes també haurien augmentat, i la gent no deixa d’anar amb cotxe per això. A mi mateix em van obrir el cotxe i em van robar la ràdio, i no per això he deixat de fer-lo servir. Per anar al meu poble (Corbera) faig servir el cotxe. En transport públic és inviable. Gairebé hi estic el doble.

MeB: Ara que parles de transport públic, nosaltres pensem que la bicicleta, de fet, és una excusa per demanar un canvi a la ciutat i a tota la societat, perquè només hi pot haver més bicicletes si hi ha menys cotxes al carrer. Això vol dir facilitar que la gent pugui fer el mateix recorregut però amb altres mitjans que no siguin el cotxe, però més transport públic vol dir més diners públics; també calen més espais per als vianants… És un canvi radical de tota la ciutat. Comparteixes la nostra visió, que el tipus de mobilitat que demanem des de Mou-te en Bici està lligada a un canvi en la mobilitat general de tota la societat, i per tant també a una transformació de la ciutat?

JLiJ: Són coses que van relacionades. Si es vol potenciar l’ús de la bicicleta no és perquè sigui un tema que estigui de moda, sinó perquè per la sostenibilitat de la ciutat va bé l’ús de la bicicleta, com també va bé que hi hagi una bona xarxa de transport públic. L’altre dia, a la televisió, a propòsit del que ha passat al Carmel, deien que si Barcelona tingués, com altres ciutats (Madrid, Londres, etc.) una bona xarxa de transport públic que arribés a tot arreu, augmentaria l’ús de la bicicleta perquè disminuiria l’ús del cotxe. És com una balança. L’espai de la ciutat és el que hi ha, però els carrils bici no són proporcionals als carrers per a cotxes.

MeB: A les grans ciutats, les aglomeracions grans com ara l’àrea metropolitana de Barcelona, hi ha molta més oferta de transport públic que no pas a les petites, com és Girona.

JLiJ: Tot i que continua sent insuficient perquè s’ha optat per altres coses, com ara el tren d’alta velocitat, en comptes de millorar la xarxa que hi ha actualment. Això ve de molt amunt. Arribar-hi amb un col·lectiu de cent cinquanta persones per potenciar encara més el transport públic, és molt difícil. Evidentment, si fóssim mil cinc-centes es faria més pressió en aquest sentit.

MeB: Ara parlaves de col·lectius concrets que fan servir la bicicleta, i un cop a l’any tu organitzes el Bicicrucis. Creus que això ha anat bé per fer propaganda de la bicicleta? Potser no només com a mitjà de transport, sinó també com a mitjà per passar-s’ho bé. Tu creus que això ajuda a conscienciar el jovent que es pot fer servir la bicicleta per a moltes coses? Quin és l’objectiu del Bicicrucis?

JLiJ: El Bicicrucis va sorgir amb la idea de reunir un grup de persones que habitualment es desplaça en bibicleta per Girona tot fent un circuit de bars per la ciutat. L’objectiu és potenciar i engrandir el cercle d’usuaris de bicicleta realitzant una activitat festiva i reivindicativa. Quan s’acosten Fires, la gent em comença a preguntar pel bicicrucis, i lluny de la imatge que es vol donar de l’activitat de quatre eixelebrats de bar en bar, penso que la gent s’ho pren com quelcom més. La prova està en que aquest últim any van venir pares i mares amb els seus fills, en total vam ser una seixantena de persones, o sigui que l’objectiu de potenciar l’ús de la bici va any rera any a més.

MeB: A l’assemblea anual de Mou-te en Bici que vam fer diumenge passat, els socis també teníem clar això que la defensa de l’ús de la bicicleta és una excusa, i que en realitat hauríem d’estendre més l’àmbit d’actuació, i es va apostar per anar, a poc a poc, cap al camp més ampli de la mobilitat sostenible. Això inclou la defensa dels vianants i la promoció del transport públic. Et sembla que és el camí que hem de seguir?

JLiJ: Són coses que van lligades. Com menys cotxes hi hagi, més transport alternatiu hi haurà. Ara per ara, el transport majoritari és el cotxe. Una manera d’incentivar és intentar fer pujar el nombre de gent que utilitza altres mitjans. Pot ser la bicicleta, però també l’autobús, el patinet, els patins… el que sigui!

MeB: Per què creus que l’ús de la bici ha quedat associat a uns certs col·lectius, "hippies", estudiants, immigrants? Com és que hem arribat fins aquí? Per què en un moment històric determinat tanta gent va optar per l’ús del cotxe? Com deu ser que en altres llocs no ha passat això?

JLiJ: Perquè hi ha països en què la política mediambiental està més potenciada que aquí. Al país que conec més, que és Bèlgica, la gent és molt més conscient del que contamina un cotxe. I no només al carrer, sinó també a dins de les cases. Es recicla molt més, i des de fa temps. Hi ha contenidors diferents fins i tot segons el tipus de plàstic. Les ciutats també estan més preparades, a part que són molt planeres. Però el que hi fa més és la política que es segueix. Allà consciencien més la gent, i la gent és més receptiva. Aquí, potser el caràcter mediterrani fa pensar que si es contamina, els que vinguin al darrere ja s’ho faran! Allà el que fan és: recollir les bosses d’escombraries per colors. Cada color és d’un material a reciclar i si hi llences coses que no corresponen al tipus de material a reciclar, una càmera del camió ho detecta i et tornen a deixar la bossa a la porta de casa. Primerament t’avisen però si ets reincident, t’acaben multant. Arran d’haver estat a Bèlgica i de veure la sensació de llibertat de què es gaudia, alguns dels meus companys quan van tornar aquí Catalunya es van comprar una bicicleta.

MeB: La bici com a mitjà de transport també està marcada com a tendència política? Per què aquí l’ús de la bicicleta va més lligat a una opció política d’esquerres, i no pas de tothom? Per què a Alemanya, Bèlgica, Dinamarca o Holanda tant els partits de dretes com els d’esquerres promouen els drets dels ciclistes i aquí no?

JLiJ: Penso que és perquè la gent d’esquerres està més concienciada en la protecció del medi ambient. Cal que tothom s’impliqui (tan esquerres com dretes) perquè tots vivim envoltats del mateix medi natural i cal protegir-lo. Com ja he dit anteriorment, els països que esmentes tenen una conscienciació molt potent independentment de l'opció política que es voti.

MeB: Molta gent té por d’anar amb bicicleta pel mig del trànsit. Què penses de la gent que va per la vorera amb bicicleta? Tu hi vas?

JLiJ: Penso que a vegades no hi ha més remei, molts cotxes aparquen sobre els carrils bici però intento evitar-ho perquè és desagradable per als vianants. Com a anècdota explicar que un dia que vaig p??ûujar a la vorera per anar a aparcar a la bici, se'm va acostar un home i mentre em deia que allò que jo havia fet estava prohibit, em va mostrar la placa de policia que duia a la butxaca. Un gran acte d’autoritat al servei del ciutadà!